Les coses depenen de la mirada. La multifacètica artista Susanna Barranco (Barcelona, 1975), actriu, directora, creadora escènica, productora i gestora cultural, s’ha proposat canviar la mirada cap a la discapacitat des de les arts. Per què ens costa relacionar-nos amb la discapacitat funcional? Les fotografies de Barranco que conformen l’exposició titulada La Mirada integren les persones amb alguna discapacitat en el món de la cultura, un àmbit que sovint els dona l’esquena.
En el treball artístic hi han participat els residents de la Llar Montjuïc, centre ubicat al barri del Poble Sec i que pertany a la Fundació Hospitalitat. La Cristina Requena, el Josep Roig i l’Esmeralda Salas, tres persones que reben el suport de La Tutela, han estat algunes de les protagonistes d’aquesta creació.
El projecte ha permès a Barranco establir un vincle amb les persones que viuen en aquesta llar a través de la fotografia i la narrativa oral. L’objectiu: reivindicar l’estigma i el rebuig que pateix aquest col·lectiu. La Cristina Requena confessa haver-se sentit “molt especial” durant tot el procés: “Em va encantar posar per la càmera, maquillar-me i arreglar-me, em va fer sentir molt bé, tant que ara m’agradaria sortir a la televisió”. El Josep Roig afirma somrient que “les fotos han quedat molt bé, fins i tot les meves!”.
El resultat final és una exposició fotogràfica molt humana que resulta dels vincles i les reflexions viscudes durant aquests mesos d’estones compartides.
Com va sorgir la idea de fotografiar els membres de la Fundació Privada Hospitalitat?
Va sorgir perquè som veïns del Poble-Sec. El meu taller està a quatre portes de la seva llar. Tinc una sensibilitat especial cap al tema de la diversitat funcional. Des d’un punt de vista artístic, amb La Barranco Films, del qual soc directora artística, havíem fet un documental, El silenci del Jonc. També faig tallers de sensibilització de la diversitat i la violència de gènere i va sorgir d’una anècdota: una de les components del grup del taller en lloc de dir-me ‘hola’ donava una puntada a la persiana del magatzem on treballo. I m’espantava molt. Vam aconseguir amb l’educador que em digues ‘bon dia’ i deixés de donar la puntada. Arran d’aquest fet, vaig pensar que podria ser interessant treballar amb ells i donar una nova mirada cap aquest col·lectiu posant en relleu que no només són persones que van a fer tallers sinó que també poden participar en processos artístics.
Com van rebre la idea de participar en aquest projecte?
Els educadors se sorprenien de la seva implicació. En les assemblees que celebràvem, hi havia molt de respecte, esperaven el torn de paraula i cadascú parlava des d’on podia i des d’on volia. Ells desitgen seguir amb el projecte, però no pot ser.
Les fotografies són el resultat d’un llarg temps de coneixença mútua entre el grup i tu. Com ha estat tot el procés?
En un principi ens havíem de conèixer tots plegats, establir vincles, saber quines eren les seves expectatives respecte al projecte. Primer fèiem xerrades individuals i grupals, on els preguntava com creien que eren vistos per la societat i com els agradaria ser vistos. Fèiem una prospecció cap al futur per saber com s’imaginen i també cap al passat, escollint un objecte que per ells fos simbòlic.
Què has après passant temps amb ells?
He après que les persones necessitem compartir, ser escoltades i que quan les coses es fan des d’aquí prenen un sentit i una dimensió que travessa l’aspecte artístic sempre que com a creadora estableixis un rigor artístic. És a dir, el fet de fer una cosa social no ha d’anar mai en detriment de la qualitat del mateix projecte. Més que aprendre, he reafirmat la meva idea que les coses quan es fan des de la humilitat i l’honestedat, de forma compartida i amb il·lusió i rigor agafen una volada humana imparable des del punt de vista de la recepció del públic. Aquesta bafarada d’humanitat arriba.
Tots els teus projectes, siguin teatrals o audiovisuals, parteixen d’una perspectiva comunitària, contribueixen a crear xarxa i ofereixen la possibilitat de mostrar i, al mateix temps, transformar la realitat.
En un projecte comunitari el que és important és que escoltis a la comunitat amb qui estàs compartint i adeqüis les teves expectatives a allò que està passant aquí i ara. I això vol dir que potser jo esperava una narració oral d’algú que m’expliqués què significava per ell tal objecte i no ho ha pogut fer. Aleshores, cal verbalitzar-ho i buscar les estratègies perquè digui el que vol expressar i no pot. L’estratègia pot ser observar la seva gestualitat o parlar amb el seu educador i psicòleg perquè interpretin ells què ha passat i contin el seu relat amb la màxima veracitat possible i poesia també, clar.
Aquest gener s’ha pogut veure l’exposició al Centre Cívic El Sortidor, situat al barri del Poble-Sec de Barcelona. Serà una exposició itinerant?
Si hi ha finançament, sí. El director del Centre Cívic ens ha escrit per dir-nos que l’exposició ha estat un èxit. Tots els díptics on explicàvem el relat de les persones de la llar s’han esgotat. Clar que ens encantaria continuar amb l’exposició, però el projecte té un gran valor i requereix de finançament per garantir-ne la qualitat.
Les fotografies es proposaven canviar la mirada cap al col·lectiu de les persones amb discapacitat, d’aquí el títol de l’exposició ‘La Mirada’. S’ha aconseguit?
Aquest tipus de projectes funcionen si tots els agents implicats hi creuen. Des de la llar ens han facilitat molt el camí, han intentat superar les pors inicials. Evidentment, eren pors comprensibles que sorgien de la protecció cap als seus acompanyats. A la presentació de les fotografies es van adonar que els havia canviat la mirada respecte als nois i les noies. A les fotografies, els veien com a homes i dones. Això ja és un èxit. Les fotografies ens han canviat la mirada a les persones que les fèiem, però també als que les han rebut, al públic.
Des de Mousiké, l’entitat sense ànim de lucre de la qual formes part, genereu molts projectes artístics, socials i culturals des de diferents àmbits. Amb què esteu treballant ara?
Treballem contínuament a partir de tres eixos temàtics que sempre anem evolucionant, que són, per una banda, la diversitat funcional i la prevenció de la violència de gènere i el fet de repensar el gènere. En aquest sentit, tenim en marxa diversos projectes a instituts, entitats municipals i Ajuntaments. Per exemple, hem impartit el taller Veus i Amors quotidians, i ara estem amb un taller que duu per nom Cossos. En ell analitzem quina imatge projecta la nostra societat sobre l’ideal dels nostres cossos mitjançant el debat i l’expressió corporal i teatral.
Per altra banda, també treballem el fet migratori. Per exemple, vaig dirigir el documental Caure del Niu (2015), que explora la vida de diferents joves i infants immigrants que han arribat a Barcelona. Aquests temes parteixen d’una inquietud individual com a artista i que en col·laboració amb la gent que forma l’entitat li donem una dimensió més pedagògica i d’obertura a tota la societat des d’un punt de vista del compartir.
El Josep Roig protagonitza la portada del material de difusió de l’exposició La Mirada.
(Centre Cívic El Sortidor de Barcelona, entre el 30 de desembre i el 20 de gener).
